Antecedents
El 23 d'agost de 1989 Hongria va treure les seves defenses frontereres amb Àustria, i el setembre més de 13.000 turistes alemanys orientals a Hongria s'escapaven cap a Àustria. Això començaria una cadena d'esdeveniments. Els hongaresos impediren que molts més alemanys orientals travessessin la frontera i els retornaren a Budapest, aquests alemanys orientals inundaven l'ambaixada de l'Alemanya Occidental i es negaven a retornar a l'Alemanya Oriental. El govern alemany oriental responia rebutjant altres viatges a Hongria, però permetia retornar els que ja hi eren. Això va provocar un incident similar a la veïna Txecoslovàquia. En aquesta ocasió, les autoritats alemanyes orientals els van permetre marxar, amb la condició que utilitzessin un tren que transités per l'Alemanya de l'Est. Això provocà manifestacions massives dins de l'Alemanya Oriental.
El que va ser líder durant molt temps de l'Alemanya Oriental, Erich Honecker, dimitia el 18 d'octubre de 1989, i era reemplaçat uns dies més tard per Egon Krenz. Honecker havia pronosticat el gener d'aquell any que "el mur romandria cent anys més" si les condicions que havien provocat la seva construcció no canviaven.
Es varen produir protestes per tot arreu d'Alemanya Oriental el setembre de 1989. Inicialment, eren de gent que volia marxar cap a l'Alemanya Occidental, cantant "Wir wollen raus!" ("Volem sortir!"). Llavors els manifestants començaven a cantar "Wir bleiben hier!", ("Aquí ens quedem!"). Aquest va ser el començament del que els alemanys orientals anomenaren, a finals de 1989, la revolució pacífica.[2] El 4 de novembre, les protestes havien crescut significativament, reunint mig milió de persones el dia de la manifestació d'Alexanderplatz al Berlín Est.
Mentrestant l'onada de refugiats que marxaven d'Alemanya de l'Est cap a l'Oest havia augmentat i havia trobat el seu camí a través de Txecoslovàquia, tolerat pel nou govern Krenz i d'acord amb el govern txecoslovac comunista. Per alleujar les complicacions, el politburó dirigit per Krenz va decidir, el 9 de novembre, permetre als refugiats sortir directament a través dels punts de pas entre Alemanya Oriental i Occidental, incloent-hi Berlín Oest. El mateix dia, l'administració ministerial modificava la proposta per a incloure els viatges privats. Les noves regulacions entraren en vigor el 17 de novembre de 1989.
Günter Schabowski, un portaveu del politburó, tenia la tasca d'anunciar-ho; tanmateix no havia estat implicat a les discussions sobre les noves regulacions i no s'havia posat plenament al dia. Poc abans en una conferència de premsa el 9 de novembre, li passaven una nota que deia que els berlinesos se'ls permetria creuar la frontera amb el permís apropiat, però sense donar cap altra instrucció. Aquestes regulacions havien estat confeccionades feia només unes poques hores i havien de tenir efecte l'endemà, donant així temps per distribuir-les entre els guardes fronterers, però ningú no havia informat Schabowski. Va llegir la nota en veu alta al final de la conferència. Quan el periodista italià Riccardo Ehrman, corresponsal a Berlín de l'agència de notícies ANSA, li va preguntar quan tindrien efecte les regulacions, Schabowski suposava que era aquell mateix dia i respongué "Pel que sé, entren en vigor immediatament, sense retard". Després d'altres preguntes dels periodistes va confirmar que les regulacions incloïen els passos fronterers de Berlín Oest, que no havia esmentat fins llavors. Poc després, un canal de televisió alemany occidental, ARD, emetia una informació incompleta de la conferència de premsa de Schabowski. Un moderador va manifestar: "Aquest 9 de novembre és un dia històric." Alemanya de l'Est "ha anunciat que, comença immediatament l'obertura de les seves fronteres a tothom."
Oposició
Després de sentir l'emissió, els alemanys orientals es varen reunir al costat del mur demanant que els guardes de frontera obrissin immediatament les seves portes. Els sorpresos i aclaparats guardes feien moltes tenses trucades als seus superiors, però quedava clar que no hi havia ningú entre les autoritats que s'atrevís a prendre la responsabilitat personal de donar ordres per a utilitzar una força letal, per tant no hi havia solució per als soldats que es veien a bastament superats en nombre per l'enorme multitud de ciutadans orientals. En vistes de la multitud creixent, els guardes finalment varen cedir, obrint els controls i permetent passar la multitud amb poca o cap comprovació d'identitats. Els exultants berlinesos de l'est eren rebuts pels ciutadans de l'oest en una atmosfera commemorativa. El 9 de novembre es considera la data oficial de la caiguda del mur. En els dies i setmanes següents, la gent venia al mur amb martells i pics per arrencar-ne trossos com a record. Aquesta gent se'ls anomenava "Mauerspechte" (pica-soques de paret).
El règim d'Alemanya Oriental va anunciar l'obertura de deu nous passos fronterers en la següent setmana, incloent-hi alguns en localitzacions simbòliques (Potsdamer Platz, Glienicker Brücke, Bernauer Straße). La multitud als dos costats esperaven durant hores, animant-se als buldòzers que enderrocaven parts del mur per restablir velles carreteres. Algunes fotos i imatges de televisió d'aquests esdeveniments es mal etiqueten com "desmantellant el mur", tot i que era merament la construcció de passos nous. Els passos de frontera nous es van continuar obrint fins meitat de 1990, incloent-hi la Porta de Brandenburg el 22 de desembre de 1989.
Els alemanys i berlinesos occidentals varen disposar de visat lliure per viatjar des del 23 de desembre. Fins llavors només podrien visitar la zona oriental sota condicions restrictives que implicaven sol·licitud d'un visat uns quants dies o setmanes per endavant i canvi obligatori de com a mínim 25 marc alemany per dia d'estada previst, cosa que obstaculitzava visites espontànies. Així, en les setmanes entre el 9 de novembre i 23 de desembre, els alemanys orientals varen poder viatjar més lliurement que els occidentals.
La caiguda del mur era el primer pas cap a la reunificació alemanya, que s'acabaria formalment el 3 d'octubre de 1990.